El perquè real d’aquesta curiositat es remunta a principis els anys 70 (finals dels 60). Fins a llavors als àrbitres se’ls coneixia pel seu primer cognom, però va aparèixer en l’arbitratge espanyol un jove el cognom del qual era Franco i immediatament les autoritats van decidir que no se li podia oferir a la premsa motius per a fer titulars del tipus “Franco ho va fer molt malament”, “Que dolent és Franco!”, “Franco no val per res” i encara que sempre referits a l’àrbitre, aquesta segona intenció, enginy i ironia que tant va aflorar sota les plomes d’il·lustres periodistes en aquells anys era una perillossíssima arma de doble fil. Amb aquests titulars, Franco (el dictador que governava el país en aquells dies), podia sentir-se humiliat, així que va ordenar que a partir d’aquell moment als àrbitres se’ls anomenés pels seus dos cognoms. Des de llavors la premsa esportiva va prendre com a costum el citar als àrbitres pels seus dos cognoms encara que cal destacar que la Real Federació Espanyola de Futbol quan fa pública les designacions d’àrbitres, sempre facilita els seus noms complets.